Sant Crist dels Paraires - Ciutadella de Menorca


		La Confraria del Sant Crist Amb la finalitat de tenir cura de la nova església del Sant Crist i d'afavorir la celebració del culte, ja des d'un principi fou establerta una obreria, formada per un obrer eclesiàstic, designat pel vicari general, i per dos obrers o caixers del gremi dels paraires. Durant el segle XVIII s'hi afegiren dos caixers pagesos, que feien cada any dues acaptes pel camp, arreplegant blat, formatge, llana i anyells. Aquests animals quedaven en dipòsit a les possessions, degudament marcats, i quan n'era el temps, l'obreria en tenia el producte de la venda, però el profit de la llet restava per als pagesos. El 2 de juliol de 1680 els jurats de la Universitat concediren als obrers del Sant Crist el senyal propi per a marcar les ovelles i els anyells que els hi pertenyien. A principis del segle XVIII l'obreria prengué el nom de confraria, però sens canviar visiblement d'estructura. L'any 1719 els paraires demanaren al vicari general que el seu gremi, que tenia com a titular Sant Bernardí de Siena, s'unificàs amb la confraria del Sant Crist. Des de llavors l'institució gremial dels paraires s'anomenà: <<Gremi, ofici i confraria dels honorables paraires del Sant Crist i del gloriós Sant Bernardí>>. A partir del 1721 s'admetia a formar part de la confraria tota casta de persones, sens necessitat de estar vinculades a l'ofici dels paraires. El papa Inocenci XIII, amb un breu o document papal datat el 7 de juliol del mateix any, donà autorització pontificia a l'esmentada confraria i concedí als confraes el poder lucrar indulgència plenaria i altres gracies espirituals. Pel mes d'agost de 1721 s'obrí el primer registre dels confrares a un volum on s'anaven inscrivint els seus noms. Comença amb aquestes paraules: <<Llibre dels Confrares del Gloriós St. Christo dels Parayres, en el qual se dona principi als 24 de Agost de lo any del Sr. de 1721, essent Ecmo. y Vicari Gl. el Ml. Mach. Sr. Dr. Miquel Barceló pre., los Hrs. Gaspar Benejam y Miquel Janer, pagesos, y los mestres Juan Bagur y Matià Oliver parayres >>. L'administració de la confraria i la del gremi de paraires no sempre anaren de bon acord, perquè no es trobaven ben determinades les competències de ambdues institucions. Això fou la causa de que l'edifici de l'església i els objectes del culte no es trobassin sempre en bon estat de conservació. Aquesta situació es remedià el 1777 quan el mestre paraire Josep Nin Triay fou nomenat segretari del gremi, càrrec que exercí durant quaranta anys, fins que el renuncià el 1817 per raó de la seva vellesa. Amb la seva bona administració i el seu esperit religiós aconseguí que l'església estigués ben conservada i ben proveïda per a la celebració del culte, que es feia amb molta solemnitat i devoció. L'any 1816 el bisbe diocesà Jaume Creus i Martí disposà que l'administració de la confraria del Sant Crist restàs totalment separada de la del gremi dels paraires. El 1829 el bisbe Ceruelo Sanz nomenà capellà custodi del sant Crist al Rev. Joan Fornaris, i des de les hores l'església ja no dependí del gremi dels paraires, el qual es trobava quasi extingit, a causa de les disposicions donades el 1813 pel govern de la nació que ocasionaren la desfeta de les organitzacions gremials de tot l'estat espanyol. La confraria del Sant Crist continúa subsistint a hores d'ara, amb més de vuit-cents confrares y confrareses. Del seu estat florent en deriven copiosos fruits de pietat i de vida cristiana.

La Confraria del Sant Crist

Amb la finalitat de tenir cura de la nova església del Sant Crist i d'afavorir la celebració del culte, ja des d'un principi fou establerta una obreria, formada per un obrer eclesiàstic, designat pel vicari general, i per dos obrers o caixers del gremi dels paraires. Durant el segle XVIII s'hi afegiren dos caixers pagesos, que feien cada any dues acaptes pel camp, arreplegant blat, formatge, llana i anyells. Aquests animals quedaven en dipòsit a les possessions, degudament marcats, i quan n'era el temps, l'obreria en tenia el producte de la venda, però el profit de la llet restava per als pagesos. El 2 de juliol de 1680 els jurats de la Universitat concediren als obrers del Sant Crist el senyal propi per a marcar les ovelles i els anyells que els hi pertenyien. A principis del segle XVIII l'obreria prengué el nom de confraria, però sens canviar visiblement d'estructura.

L'any 1719 els paraires demanaren al vicari general que el seu gremi, que tenia com a titular Sant Bernardí de Siena, s'unificàs amb la confraria del Sant Crist. Des de llavors l'institució gremial dels paraires s'anomenà: <<Gremi, ofici i confraria dels honorables paraires del Sant Crist i del gloriós Sant Bernardí>>. A partir del 1721 s'admetia a formar part de la confraria tota casta de persones, sens necessitat de estar vinculades a l'ofici dels paraires. El papa Inocenci XIII, amb un breu o document papal datat el 7 de juliol del mateix any, donà autorització pontificia a l'esmentada confraria i concedí als confraes el poder lucrar indulgència plenaria i altres gracies espirituals.

Pel mes d'agost de 1721 s'obrí el primer registre dels confrares a un volum on s'anaven inscrivint els seus noms. Comença amb aquestes paraules: <<Llibre dels Confrares del Gloriós St. Christo dels Parayres, en el qual se dona principi als 24 de Agost de lo any del Sr. de 1721, essent Ecmo. y Vicari Gl. el Ml. Mach. Sr. Dr. Miquel Barceló pre., los Hrs. Gaspar Benejam y Miquel Janer, pagesos, y los mestres Juan Bagur y Matià Oliver parayres >>.

L'administració de la confraria i la del gremi de paraires no sempre anaren de bon acord, perquè no es trobaven ben determinades les competències de ambdues institucions. Això fou la causa de que l'edifici de l'església i els objectes del culte no es trobassin sempre en bon estat de conservació. Aquesta situació es remedià el 1777 quan el mestre paraire Josep Nin Triay fou nomenat segretari del gremi, càrrec que exercí durant quaranta anys, fins que el renuncià el 1817 per raó de la seva vellesa. Amb la seva bona administració i el seu esperit religiós aconseguí que l'església estigués ben conservada i ben proveïda per a la celebració del culte, que es feia amb molta solemnitat i devoció.

L'any 1816 el bisbe diocesà Jaume Creus i Martí disposà que l'administració de la confraria del Sant Crist restàs totalment separada de la del gremi dels paraires. El 1829 el bisbe Ceruelo Sanz nomenà capellà custodi del sant Crist al Rev. Joan Fornaris, i des de les hores l'església ja no dependí del gremi dels paraires, el qual es trobava quasi extingit, a causa de les disposicions donades el 1813 pel govern de la nació que ocasionaren la desfeta de les organitzacions gremials de tot l'estat espanyol.

La confraria del Sant Crist continúa subsistint a hores d'ara, amb més de vuit-cents confrares y confrareses. Del seu estat florent en deriven copiosos fruits de pietat i de vida cristiana.